Pel·lícula "Antonia's line"

Antonia’s Line 1995

Director Maleen Gorris

El director Maleen Gorris ens mostra l’historia de vida d’Antonia, una dona forta, que després de vint anys i de la segona guerra mundial torna al poble on va nàixer. Antonia, després de veure’s reflectida al mirall de la seu cambra sap que ha arribat l’hora de morir. Fa doncs una ullada al que ha sigut la seua vida en esta, la seua terra.
És un film amb una forta càrrega feminista, això és molt evident i m’agrada, a més a més ens ho demostra en quatre generacions diferents, la seua pròpia, la de la seua filla, la de la neta i la de la rebesnéta, però curiosament i anant a contracorrent de la majoria de crítiques que té aquesta pel·lícula, no és el que més m’ha cridat l’atenció.
La pel·lícula també ens mostra amb molta claredat i realisme, la feblesa de diferents personatges en la societat del moment i com algunes boniiiiiiiiisimes persones s’aprofiten i abusen amb la seua “superioritat “ (ve pensant-ho millor açò no té res que veure en el context històric, boniiiiisimes persones en la nostra actualitat també hi han). Didi I William són dos persones amb retràs mental. William rep burles a diari i Didi és violada per el seu germà. Teresa una xiqueta, també és violada. La forma en com han denunciat aquest tema considere que ha estat molt bé, però açò tampoc és el que més m’ha cridat l’atenció.
El temps. “ Un fenòmen que ho pot tot, que ho ignora tot”. Aquesta frase que apareix a la pel·lícula resumeix el que el director ha aconseguit que reflexionem sobre la força del pas del temps i el que això suposa en les persones. Antonia després de vint anys torna a la terra on va nàixer. En un primer moment té la sensació que res ha canviat des que va sortir , però aquest precipitat cop de vista va desapareguent en cada pas que dona cap a l’interior del poble...tothom ha canviat, molts segueixen fent la mateixa feina que fa vint anys, la majoria viuen en la mateixa casa, però els anys pesen en el rostre de cada una de les persones que habita allí. La transformació del físic i la mort progressiva d’aquest, és un aspecte molt cuidat a la pel·lícula i part fonamental per fer-nos creure que el temps està passant de veritat. Visualment també utilitzen les tonalitats dels colors per reforçar l’idea que el temps no s’atura per esperar a ningú. Açò ho fan mitjançant una mateixa imatge que canvia de colors i de forma segons les estacions de l’any, que van passant una darrere l’altra. Com en qualsevol història d’una persona corrent, els naixements i les morts estan molt presents a la vida d’Antonia, grans alegries i grans tristeses que es barregen per fer-nos veure que encara estem vius, que estem en constant creixement...

Pense (com a la pel·lícula) que acceptar el pas del temps és essencial per viure en sinceritat en ú mateix. La força del temps és invencible, encara que moltes persones intenten vèncer-lo amb infinitat de cremes “antitot”: antiflaccidés, antiulleres, antiarrugues d’expressió, antitaques, anti,anti,anti...
Jo en maig compleix vint i cinc anys i això m’està fent pensar que ja tinc una edat, però no em desagrada. Tot el contrari, pensar en el que he sigut i el camí que he fet per ser qui soc (Eduardo) em fa somniar en qui seré (Eduardo) i en el que camí que vull fer.
Potser en vint i cinc anys més (si Déu vol) no pense el mateix i siga jo el que ultilitze eixes cremes anti.