Fins altra

Ara és demà

Ara és demà. No escalfa el foc d'ahir

ni el foc d'avui i haurem de fer foc nou.

Del gran silenci ençà, tot el que es mou

es mou amb voluntat d'esdevenir.



I esdevindrà. Les pedres i el camí

seran el pa i la mar, i el fosc renou

d'ara mateix, el càntic que commou,

l'àmfora nova plena de bon vi.



Ara és demà. Que ploguin noves veus

pel vespre tèrbol, que revinguin deus

desficioses d'amarar l'eixut.



Tot serà poc, i l'heura i la paret

proclamaran conjuntament el dret

de vulnerar la nova plenitud.



Miquel Martí i Pol

Crònica de demà (1977)

Pel·lícula "Sense perdó"

Sense perdó, paraules imprescindibles i claus per veure aquest film . Aquestes paraules, per començar, resumeixen clarament l’actitud que tenia la Sra. Feathers cap a el marit de la seua filla. Un home conegut a tot arreu per haver sigut un lladre i assassí , amb caràcter viciós i immoderat. Amb la sang tan gelada que va ser capaç, inclús, de matar homens innocents, dones i xiquets. Per a ella aquesta persona no té perdó.
Però la pel·lícula comença trencant un poc aquesta idea. En un tardeja-me’n de 1878 trobem a aquell home tan malvat, de nom William Munny, baix d’un arbre i prop d’una casa de granja cavant. Cavant amb dolçor (mai pensava que diria aquestes paraules) el que serà la tomba de la seua dona, que morí de pigota.
El caràcter d’aquest home és mostrat a la pel·lícula amb dos besants diferents, per una part ens mostra una actitud igual com la que descriu la Sra. Feather i en la que la majoria de gent el coneix. Una actitud per el que no es cent gens orgullós i mai ha contat als seus dos fills, és mostra clarament penedit i avergonyit del seu passat. Però per un altra banda, el director aconsegueix que vejam en William un bon home, que estima a la seua dona, ja morta, als seus fills i al seu millor amic Ned. Fent-nos sentir inclús que es mereix una altra oportunitat, que es mereix el perdó.
És possible perdonar a aquest home que du a la motxilla aquest passat? No té prou en el pes de la motxilla que durà la resta de la seua vida?
Considere que William té un bon fondo i com qualsevol altra persona amb un passat obscur pot canviar i pot refer la seua vida i inclús en el pas del temps la gran part de la societat el pot arribar a perdonar. Però açò passa si et toquen allò proper a tu, si fan mal a algú de la teua família? És possible perdonar un lladre que ha entrat a ta casa i t’ha furtat part de la teua vida? És possible perdonar una persona que t’ha marcat el cos de per vida? És possible perdonar a l’assassí del teu fill? És possible perdonar un home que ha violat la teua dona?

Si em digueren que escollis el que més m’ha agradat de la pel·lícula triaria el principi i el final. El principi m’han ajudat tant a posicionar-me davant de la pantalla en una actitud propicia per veure-la i el final m’ha ajudat a reflexionar. A més a més la imatge i la música d’aquestos dos moments, a part de ser quasi idèntica, es fabulosa.

Lectura. "Combustible per a falles"

de Joan Fuster .

El motiu que em va dur a l’elecció d’aquest llibre va ser merament el títol d’aquest i l’autor: “Combustible per a falles” de Joan Fuster. Bona pinta, no? Pensava que anava a llegir un llibre on és veia reflectida la crítica de l’autor sobre les falles. Però quina va ser la meua sorpresa quant vaig llegir al paratext:
[...]No és ni un pamflet ni un llibre irreverent i despietat contra les falles, sinó un recull d’escrits amables, a manera de breus apunts sociològics que tracten d’explorar, a través del motiu faller, el caràcter i la mentalitat dels valencians[...].
Com? Açò que és? (Vaig pensar)
No entenia molt bé el que volia dir-me amb açò ( Van a dir-me a ciència certa quin és el caràcter i la mentalitat del valencians? No s’ha atrevit a expressar el que pensa? Per què ho ha fet així? Per què m’avisa del que ha fet? Avisant-me, ja m’està dient alguna cosa, no?), no em convencia, però així i tot, amb un poc de desil·lusió, vaig començar a llegir el llibre.
Una vegada feta la lectura... Realment, Fuster, ha aconseguit mostrar el caràcter i la mentalitat dels valencians amb els diferents textos escrits per autors desconeguts dels anys 50 i 60? Pot ser si, però personalment jo prefereix una visió més propera. Una visió personal, on ens parle de com ell veu les falles i la seua història, de com la veuen o l’han vist els seus pares, els seus avis. A la fi, no deixaria de ser una visió subjectiva (com la dels autors anònims que han participat). Però de segur m’atraparia molt més, de segur, em faria sentir en més connexió amb el text i l’autor, de segur, la lectura hem “tiraria una mà” . A més a més, m’agrada pensar que quan la gent escriu un conte, un article de periòdic, un resum, etc, ens mostra, en part, qui és. Sent que l’autor en aquest llibre no m’ha donat l’oportunitat de conèixer-lo tot el que m’haguera agradat.