Ara és demà
Ara és demà. No escalfa el foc d'ahir
ni el foc d'avui i haurem de fer foc nou.
Del gran silenci ençà, tot el que es mou
es mou amb voluntat d'esdevenir.
I esdevindrà. Les pedres i el camí
seran el pa i la mar, i el fosc renou
d'ara mateix, el càntic que commou,
l'àmfora nova plena de bon vi.
Ara és demà. Que ploguin noves veus
pel vespre tèrbol, que revinguin deus
desficioses d'amarar l'eixut.
Tot serà poc, i l'heura i la paret
proclamaran conjuntament el dret
de vulnerar la nova plenitud.
Miquel Martí i Pol
Crònica de demà (1977)
dilluns, 12 de gener del 2009
Pel·lícula "Sense perdó"
Sense perdó, paraules imprescindibles i claus per veure aquest film . Aquestes paraules, per començar, resumeixen clarament l’actitud que tenia la Sra. Feathers cap a el marit de la seua filla. Un home conegut a tot arreu per haver sigut un lladre i assassí , amb caràcter viciós i immoderat. Amb la sang tan gelada que va ser capaç, inclús, de matar homens innocents, dones i xiquets. Per a ella aquesta persona no té perdó.
Però la pel·lícula comença trencant un poc aquesta idea. En un tardeja-me’n de 1878 trobem a aquell home tan malvat, de nom William Munny, baix d’un arbre i prop d’una casa de granja cavant. Cavant amb dolçor (mai pensava que diria aquestes paraules) el que serà la tomba de la seua dona, que morí de pigota.
El caràcter d’aquest home és mostrat a la pel·lícula amb dos besants diferents, per una part ens mostra una actitud igual com la que descriu la Sra. Feather i en la que la majoria de gent el coneix. Una actitud per el que no es cent gens orgullós i mai ha contat als seus dos fills, és mostra clarament penedit i avergonyit del seu passat. Però per un altra banda, el director aconsegueix que vejam en William un bon home, que estima a la seua dona, ja morta, als seus fills i al seu millor amic Ned. Fent-nos sentir inclús que es mereix una altra oportunitat, que es mereix el perdó.
És possible perdonar a aquest home que du a la motxilla aquest passat? No té prou en el pes de la motxilla que durà la resta de la seua vida?
Considere que William té un bon fondo i com qualsevol altra persona amb un passat obscur pot canviar i pot refer la seua vida i inclús en el pas del temps la gran part de la societat el pot arribar a perdonar. Però açò passa si et toquen allò proper a tu, si fan mal a algú de la teua família? És possible perdonar un lladre que ha entrat a ta casa i t’ha furtat part de la teua vida? És possible perdonar una persona que t’ha marcat el cos de per vida? És possible perdonar a l’assassí del teu fill? És possible perdonar un home que ha violat la teua dona?
Si em digueren que escollis el que més m’ha agradat de la pel·lícula triaria el principi i el final. El principi m’han ajudat tant a posicionar-me davant de la pantalla en una actitud propicia per veure-la i el final m’ha ajudat a reflexionar. A més a més la imatge i la música d’aquestos dos moments, a part de ser quasi idèntica, es fabulosa.
divendres, 9 de gener del 2009
Lectura. "Combustible per a falles"
de Joan Fuster .
El motiu que em va dur a l’elecció d’aquest llibre va ser merament el títol d’aquest i l’autor: “Combustible per a falles” de Joan Fuster. Bona pinta, no? Pensava que anava a llegir un llibre on és veia reflectida la crítica de l’autor sobre les falles. Però quina va ser la meua sorpresa quant vaig llegir al paratext:
[...]No és ni un pamflet ni un llibre irreverent i despietat contra les falles, sinó un recull d’escrits amables, a manera de breus apunts sociològics que tracten d’explorar, a través del motiu faller, el caràcter i la mentalitat dels valencians[...].
Com? Açò que és? (Vaig pensar)
No entenia molt bé el que volia dir-me amb açò ( Van a dir-me a ciència certa quin és el caràcter i la mentalitat del valencians? No s’ha atrevit a expressar el que pensa? Per què ho ha fet així? Per què m’avisa del que ha fet? Avisant-me, ja m’està dient alguna cosa, no?), no em convencia, però així i tot, amb un poc de desil·lusió, vaig començar a llegir el llibre.
Una vegada feta la lectura... Realment, Fuster, ha aconseguit mostrar el caràcter i la mentalitat dels valencians amb els diferents textos escrits per autors desconeguts dels anys 50 i 60? Pot ser si, però personalment jo prefereix una visió més propera. Una visió personal, on ens parle de com ell veu les falles i la seua història, de com la veuen o l’han vist els seus pares, els seus avis. A la fi, no deixaria de ser una visió subjectiva (com la dels autors anònims que han participat). Però de segur m’atraparia molt més, de segur, em faria sentir en més connexió amb el text i l’autor, de segur, la lectura hem “tiraria una mà” . A més a més, m’agrada pensar que quan la gent escriu un conte, un article de periòdic, un resum, etc, ens mostra, en part, qui és. Sent que l’autor en aquest llibre no m’ha donat l’oportunitat de conèixer-lo tot el que m’haguera agradat.
dimecres, 17 de desembre del 2008
Pel·lícula "Antonia's line"
Antonia’s Line 1995
Director Maleen Gorris
El director Maleen Gorris ens mostra l’historia de vida d’Antonia, una dona forta, que després de vint anys i de la segona guerra mundial torna al poble on va nàixer. Antonia, després de veure’s reflectida al mirall de la seu cambra sap que ha arribat l’hora de morir. Fa doncs una ullada al que ha sigut la seua vida en esta, la seua terra.
És un film amb una forta càrrega feminista, això és molt evident i m’agrada, a més a més ens ho demostra en quatre generacions diferents, la seua pròpia, la de la seua filla, la de la neta i la de la rebesnéta, però curiosament i anant a contracorrent de la majoria de crítiques que té aquesta pel·lícula, no és el que més m’ha cridat l’atenció.
La pel·lícula també ens mostra amb molta claredat i realisme, la feblesa de diferents personatges en la societat del moment i com algunes boniiiiiiiiisimes persones s’aprofiten i abusen amb la seua “superioritat “ (ve pensant-ho millor açò no té res que veure en el context històric, boniiiiisimes persones en la nostra actualitat també hi han). Didi I William són dos persones amb retràs mental. William rep burles a diari i Didi és violada per el seu germà. Teresa una xiqueta, també és violada. La forma en com han denunciat aquest tema considere que ha estat molt bé, però açò tampoc és el que més m’ha cridat l’atenció.
El temps. “ Un fenòmen que ho pot tot, que ho ignora tot”. Aquesta frase que apareix a la pel·lícula resumeix el que el director ha aconseguit que reflexionem sobre la força del pas del temps i el que això suposa en les persones. Antonia després de vint anys torna a la terra on va nàixer. En un primer moment té la sensació que res ha canviat des que va sortir , però aquest precipitat cop de vista va desapareguent en cada pas que dona cap a l’interior del poble...tothom ha canviat, molts segueixen fent la mateixa feina que fa vint anys, la majoria viuen en la mateixa casa, però els anys pesen en el rostre de cada una de les persones que habita allí. La transformació del físic i la mort progressiva d’aquest, és un aspecte molt cuidat a la pel·lícula i part fonamental per fer-nos creure que el temps està passant de veritat. Visualment també utilitzen les tonalitats dels colors per reforçar l’idea que el temps no s’atura per esperar a ningú. Açò ho fan mitjançant una mateixa imatge que canvia de colors i de forma segons les estacions de l’any, que van passant una darrere l’altra. Com en qualsevol història d’una persona corrent, els naixements i les morts estan molt presents a la vida d’Antonia, grans alegries i grans tristeses que es barregen per fer-nos veure que encara estem vius, que estem en constant creixement...
Pense (com a la pel·lícula) que acceptar el pas del temps és essencial per viure en sinceritat en ú mateix. La força del temps és invencible, encara que moltes persones intenten vèncer-lo amb infinitat de cremes “antitot”: antiflaccidés, antiulleres, antiarrugues d’expressió, antitaques, anti,anti,anti...
Jo en maig compleix vint i cinc anys i això m’està fent pensar que ja tinc una edat, però no em desagrada. Tot el contrari, pensar en el que he sigut i el camí que he fet per ser qui soc (Eduardo) em fa somniar en qui seré (Eduardo) i en el que camí que vull fer.
Potser en vint i cinc anys més (si Déu vol) no pense el mateix i siga jo el que ultilitze eixes cremes anti.
Director Maleen Gorris
El director Maleen Gorris ens mostra l’historia de vida d’Antonia, una dona forta, que després de vint anys i de la segona guerra mundial torna al poble on va nàixer. Antonia, després de veure’s reflectida al mirall de la seu cambra sap que ha arribat l’hora de morir. Fa doncs una ullada al que ha sigut la seua vida en esta, la seua terra.
És un film amb una forta càrrega feminista, això és molt evident i m’agrada, a més a més ens ho demostra en quatre generacions diferents, la seua pròpia, la de la seua filla, la de la neta i la de la rebesnéta, però curiosament i anant a contracorrent de la majoria de crítiques que té aquesta pel·lícula, no és el que més m’ha cridat l’atenció.
La pel·lícula també ens mostra amb molta claredat i realisme, la feblesa de diferents personatges en la societat del moment i com algunes boniiiiiiiiisimes persones s’aprofiten i abusen amb la seua “superioritat “ (ve pensant-ho millor açò no té res que veure en el context històric, boniiiiisimes persones en la nostra actualitat també hi han). Didi I William són dos persones amb retràs mental. William rep burles a diari i Didi és violada per el seu germà. Teresa una xiqueta, també és violada. La forma en com han denunciat aquest tema considere que ha estat molt bé, però açò tampoc és el que més m’ha cridat l’atenció.
El temps. “ Un fenòmen que ho pot tot, que ho ignora tot”. Aquesta frase que apareix a la pel·lícula resumeix el que el director ha aconseguit que reflexionem sobre la força del pas del temps i el que això suposa en les persones. Antonia després de vint anys torna a la terra on va nàixer. En un primer moment té la sensació que res ha canviat des que va sortir , però aquest precipitat cop de vista va desapareguent en cada pas que dona cap a l’interior del poble...tothom ha canviat, molts segueixen fent la mateixa feina que fa vint anys, la majoria viuen en la mateixa casa, però els anys pesen en el rostre de cada una de les persones que habita allí. La transformació del físic i la mort progressiva d’aquest, és un aspecte molt cuidat a la pel·lícula i part fonamental per fer-nos creure que el temps està passant de veritat. Visualment també utilitzen les tonalitats dels colors per reforçar l’idea que el temps no s’atura per esperar a ningú. Açò ho fan mitjançant una mateixa imatge que canvia de colors i de forma segons les estacions de l’any, que van passant una darrere l’altra. Com en qualsevol història d’una persona corrent, els naixements i les morts estan molt presents a la vida d’Antonia, grans alegries i grans tristeses que es barregen per fer-nos veure que encara estem vius, que estem en constant creixement...
Pense (com a la pel·lícula) que acceptar el pas del temps és essencial per viure en sinceritat en ú mateix. La força del temps és invencible, encara que moltes persones intenten vèncer-lo amb infinitat de cremes “antitot”: antiflaccidés, antiulleres, antiarrugues d’expressió, antitaques, anti,anti,anti...
Jo en maig compleix vint i cinc anys i això m’està fent pensar que ja tinc una edat, però no em desagrada. Tot el contrari, pensar en el que he sigut i el camí que he fet per ser qui soc (Eduardo) em fa somniar en qui seré (Eduardo) i en el que camí que vull fer.
Potser en vint i cinc anys més (si Déu vol) no pense el mateix i siga jo el que ultilitze eixes cremes anti.
dimecres, 3 de desembre del 2008
Lectura
VIANANT de Rafa Gomar.
Un pas, altre pas, altre, altre, altre,sis, set, vuit passos, nou...vint i nou, trenta...altre pas, altre, altre...mil dos cents passos...altre pas, altre, altre...
Un o una vianant és una persona que va a peu per un camí, per un carrer o per una altra via semblant. Una persona que camina, que està en constant moviment, que s’atura per descansar, per observar, per descobrir. Una persona que entropessa, que pega un pas enrere, que pensa en el camí que ja ha fet i el camí, incert, que encara li queda fer . Una persona que creix en el camí gràcies a les situacions i persones que es va creuant, una persona que viu i vol viure.
Aquesta és l’idea que m’ha transmès Rafa Gomar en la seua obra. Gaudim de viure en el tram en el que ens trobem, descansem, però no s’aturem, mantenim-se en moviment, caminem cap on vulguem, però caminem o, com diria Miquel Martí i Pol, “Tots els camins són bons per a fer camí”.
Aquesta obra és bonica de llegir, està estructurada amb la suma de xicotetes narracions, cosa que crec, ha sigut el detonant que ha personalitzat l’estil de lectura. Curiosament l’he llegit en moviment...a l’autobús, al tren, a la sala d’espera del traumatòleg, a casa (quan tenia uns minuts), a la facultat i es que aquest llibre t’ho permet. Cada narració és al mateix temps una història independent de la resta i part d’un tot, d’una mateixa història.
L’afecte paternal, les manies pròpies, els llibres, l’atracció sexual, la bellesa del cos de la dona, les visites, les cançons de la nostra terra, la nostra terra, la poesia, la sensibilitat, les fotografies, l’enyorança, els fets i períodes passats, el moviment,els plaers diaris que t’omplin de vida, la pluja, el temps amb la persona que desitges, els costums, la diversitat, els gestos senzills, les celebracions, llostrejar, el plaer de saber que tens algú al teu costat, la por, la violència, l’egoisme, la perduda de passió, la mar, l’esperança, l’aparença, els secrets, les mirades, el silenci, els contes, el xantatge, la ciutat invisible, els objectes, el instint salvatge, els projectes, la mort, el moviment, les falses alegries (Nadal), la cervesa freda d’estiu, les activitats absolutament inútils, les flors, les pel·lícules pornogràfiques, la intimitat, l’ incompatibilitat entre persones, el calor del cos de la teua parella, la fantasia eròtica, sentir-se sol, els llamps, els canvis, els pas del temps, la peculiaritat, el moviment, l’expressió, l’art, els colors, la cultura de l’espart, l’espontaneïtat, la rialla (jejejeje), la rialla, els rius, els paisatges, la moral, la religió, la sensació de frescor, els sentits, la vellesa, el respecte i la dignitat per un ancià, la predisposició, l’esforç constant de superació, la llibertat, el deixar-se segrestar, les malalties, l’eufòria, l’autoodi, la curiositat, la voluntat pròpia, el moviment...han sigut alguns dels temes que li han servit a l’autor per contar-nos part de la seua experiència de vida, del seu camí. Un camí que la majoria de vegades el fas teu, el fas propi.
Aquest llibre és per llegir-lo i rellegir-lo, amb un ordre o sense.
Ei, Mou-te!
divendres, 28 de novembre del 2008
Pel·lìcula "Llostrejar"
de F.G. Murnau (1927).
Dos persones aparentment consolidades com a parella, amb un fill en comú i una casa per compartir les seues vides. Reben, una nit de lluna plena, una visita que sacseja la relació d’amor d’aquestes dos persones. Visita amb forma de dona, morena i molt sensual. Aquesta dona fa despertar en l’home casat un sentiment passat... sentiment d’atracció, de plaer, de desig...L’home lluita interiorment per no caure en la temptació d’aquells ulls, d’aquells llavis, d'aquelles cames...però perd en la batalla i cau rendit a les ordres d’aquella reina de la luxúria, que en temps passat li apagava aquell foc que hui s’havia tornat a reavivar.
Al regne no cabia cap altra dona, així que la ja consolidada amant li proposà matar a la dona en la que compartia actualment la seua vida, ofegar-la, però, que semblés una tragèdia. L’home, després de altra lluita, decideix matar-la. L’hora i el dia de la mort va arribar, però, la mort no és va poder consolidar, aquella expressió (facial) no el va deixar.
Aquell intent d’assassinat va obrir els ulls i el cor d’aquell home confós per l’amor i el desig.
Tenia que recuperar a la dona que havia perdut a la barca, a la mare del seu fill...la volia. És va veure, de sobte, en una de les batalles més importants de la seua vida: Tornar a recuperar la confiança de la seua dona.
Després de proclamar-se vencedor, va ocórrer un fet que ni la persona amb el cos i la ment més forta a pogut superar mai: La seua dona havia mort! Havia mort ofegada de camí a casa, a la seua casa. Viure deixava de tindre sentit.
L’home frustrat per el que havia passat va eixir corrent en busca de la reina, ella era la culpable de tot, era la culpable de la mort de la seua dona.
El coll de la reina estava morat per la força de les mans del seu súbdit, quasi en l’últim sospir de vida... de sobte es va escoltar una veu: S’ha trobat el cos de la teua dona i pareix que encara respira! La tensió d’aquelles mans es van relaxar per complet i l’home va eixir corrent per besar a la seua dona. La dona li va tornar el bes.
A aquesta pel·lícula no es diu ni una sola paraula i això és el que m’ha agradat. M’ha donat l’oportunitat de fixar-me molt més en les expressions corporals, els gestos, la música (sols de piano), les tonalitats de llum, el simbolisme...amb detalls que no son tant fàcil d’apreciar quant la paraula està present. A més a més m’agrada pensar que es poden crear i fer coses per a tots, sense que les llengües ni altres barreres estiguen un impediment.
Al regne no cabia cap altra dona, així que la ja consolidada amant li proposà matar a la dona en la que compartia actualment la seua vida, ofegar-la, però, que semblés una tragèdia. L’home, després de altra lluita, decideix matar-la. L’hora i el dia de la mort va arribar, però, la mort no és va poder consolidar, aquella expressió (facial) no el va deixar.
Aquell intent d’assassinat va obrir els ulls i el cor d’aquell home confós per l’amor i el desig.
Tenia que recuperar a la dona que havia perdut a la barca, a la mare del seu fill...la volia. És va veure, de sobte, en una de les batalles més importants de la seua vida: Tornar a recuperar la confiança de la seua dona.
Després de proclamar-se vencedor, va ocórrer un fet que ni la persona amb el cos i la ment més forta a pogut superar mai: La seua dona havia mort! Havia mort ofegada de camí a casa, a la seua casa. Viure deixava de tindre sentit.
L’home frustrat per el que havia passat va eixir corrent en busca de la reina, ella era la culpable de tot, era la culpable de la mort de la seua dona.
El coll de la reina estava morat per la força de les mans del seu súbdit, quasi en l’últim sospir de vida... de sobte es va escoltar una veu: S’ha trobat el cos de la teua dona i pareix que encara respira! La tensió d’aquelles mans es van relaxar per complet i l’home va eixir corrent per besar a la seua dona. La dona li va tornar el bes.
A aquesta pel·lícula no es diu ni una sola paraula i això és el que m’ha agradat. M’ha donat l’oportunitat de fixar-me molt més en les expressions corporals, els gestos, la música (sols de piano), les tonalitats de llum, el simbolisme...amb detalls que no son tant fàcil d’apreciar quant la paraula està present. A més a més m’agrada pensar que es poden crear i fer coses per a tots, sense que les llengües ni altres barreres estiguen un impediment.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
