de F.G. Murnau (1927).
Dos persones aparentment consolidades com a parella, amb un fill en comú i una casa per compartir les seues vides. Reben, una nit de lluna plena, una visita que sacseja la relació d’amor d’aquestes dos persones. Visita amb forma de dona, morena i molt sensual. Aquesta dona fa despertar en l’home casat un sentiment passat... sentiment d’atracció, de plaer, de desig...L’home lluita interiorment per no caure en la temptació d’aquells ulls, d’aquells llavis, d'aquelles cames...però perd en la batalla i cau rendit a les ordres d’aquella reina de la luxúria, que en temps passat li apagava aquell foc que hui s’havia tornat a reavivar.
Al regne no cabia cap altra dona, així que la ja consolidada amant li proposà matar a la dona en la que compartia actualment la seua vida, ofegar-la, però, que semblés una tragèdia. L’home, després de altra lluita, decideix matar-la. L’hora i el dia de la mort va arribar, però, la mort no és va poder consolidar, aquella expressió (facial) no el va deixar.
Aquell intent d’assassinat va obrir els ulls i el cor d’aquell home confós per l’amor i el desig.
Tenia que recuperar a la dona que havia perdut a la barca, a la mare del seu fill...la volia. És va veure, de sobte, en una de les batalles més importants de la seua vida: Tornar a recuperar la confiança de la seua dona.
Després de proclamar-se vencedor, va ocórrer un fet que ni la persona amb el cos i la ment més forta a pogut superar mai: La seua dona havia mort! Havia mort ofegada de camí a casa, a la seua casa. Viure deixava de tindre sentit.
L’home frustrat per el que havia passat va eixir corrent en busca de la reina, ella era la culpable de tot, era la culpable de la mort de la seua dona.
El coll de la reina estava morat per la força de les mans del seu súbdit, quasi en l’últim sospir de vida... de sobte es va escoltar una veu: S’ha trobat el cos de la teua dona i pareix que encara respira! La tensió d’aquelles mans es van relaxar per complet i l’home va eixir corrent per besar a la seua dona. La dona li va tornar el bes.
A aquesta pel·lícula no es diu ni una sola paraula i això és el que m’ha agradat. M’ha donat l’oportunitat de fixar-me molt més en les expressions corporals, els gestos, la música (sols de piano), les tonalitats de llum, el simbolisme...amb detalls que no son tant fàcil d’apreciar quant la paraula està present. A més a més m’agrada pensar que es poden crear i fer coses per a tots, sense que les llengües ni altres barreres estiguen un impediment.
Al regne no cabia cap altra dona, així que la ja consolidada amant li proposà matar a la dona en la que compartia actualment la seua vida, ofegar-la, però, que semblés una tragèdia. L’home, després de altra lluita, decideix matar-la. L’hora i el dia de la mort va arribar, però, la mort no és va poder consolidar, aquella expressió (facial) no el va deixar.
Aquell intent d’assassinat va obrir els ulls i el cor d’aquell home confós per l’amor i el desig.
Tenia que recuperar a la dona que havia perdut a la barca, a la mare del seu fill...la volia. És va veure, de sobte, en una de les batalles més importants de la seua vida: Tornar a recuperar la confiança de la seua dona.
Després de proclamar-se vencedor, va ocórrer un fet que ni la persona amb el cos i la ment més forta a pogut superar mai: La seua dona havia mort! Havia mort ofegada de camí a casa, a la seua casa. Viure deixava de tindre sentit.
L’home frustrat per el que havia passat va eixir corrent en busca de la reina, ella era la culpable de tot, era la culpable de la mort de la seua dona.
El coll de la reina estava morat per la força de les mans del seu súbdit, quasi en l’últim sospir de vida... de sobte es va escoltar una veu: S’ha trobat el cos de la teua dona i pareix que encara respira! La tensió d’aquelles mans es van relaxar per complet i l’home va eixir corrent per besar a la seua dona. La dona li va tornar el bes.
A aquesta pel·lícula no es diu ni una sola paraula i això és el que m’ha agradat. M’ha donat l’oportunitat de fixar-me molt més en les expressions corporals, els gestos, la música (sols de piano), les tonalitats de llum, el simbolisme...amb detalls que no son tant fàcil d’apreciar quant la paraula està present. A més a més m’agrada pensar que es poden crear i fer coses per a tots, sense que les llengües ni altres barreres estiguen un impediment.
1 comentari:
Ai! ja m'has contat el final! Be, bromes apart, mai havia pensat en el cinema mut i ara, després de llegir aquest resum tan poètic, m'han donat ganes de vore aquesta pel.lícula. Escrius molt be. Moltes gràcies
Publica un comentari a l'entrada