Teatre. "Aquesta criatura"

Aquesta obra fa referència a diferents situacions límit i no tant límit que existeixen en les relacions familiars entre pares/mares i fills/filles.
Sense canviar ni modificar l’escenari (fons negre i al mig un banc blanc) han aconsegueix que els espectadors s’imaginen diferents contextos situacionals en cada una de les situacions que van representant a l’obra.
A gran part de l’obra utilitzen música minimalista (jeje), aquesta ben utilitzada, encara que al principi et transmet una sensació estranya, encara que possiblement és el que busquen.

Per què volem tindre fills, per què volem ser pares o mares, què busquem? Per a ser més feliços o simplement per a ser-ho, per demostrar-se o demostrar que podem ser bons pares, per buscar en la nostra parella eixa unitat, afecte, relació, compromís..., per criar clons idèntics a nosaltres pensant que eixe és el camí que deu seguir un xiquet o xiqueta per així tindre un bon futur, o pel contrari, criar-lo de forma diferent per no convertir-se en el mateix que ell. És un fet egoista el tindre fills?
Quant dins d’una família apareixen problemes greus (separació dels pares, malaltia greu d’un dels pares, fill predelinqüents,alcohòlics...) qui és més víctima els pares o el jove? Segur? Els adult no som fràgils?
No es podia perdre les formes a taula, no podies alçar la veu a la gent gran, no podies interrompre una conversació entre adults, no,no,no,no. I els xiquets no ho feien, però, la gran majoria més que per respecte, o feien per por a rebre una pallisa. Els temps estan canviant, actualment la majoria de joves han perdut eixe “respecte” (o més ben dit eixa por) que es tenia per els pares, i són ara els pares els que tenen por de rebre una pallisa dels seus fills, por a no controlar la situació, a no ser bons pares, es per això que el que abans era no ara és si,si,si,si,si,bé si.
Moltes vegades els pares/mares estem tant preocupats del model d’educació que tinguem que transmetre als nostres fills, en el que nosaltres pensem que és important per a ells, el que deuen de fer per ser feliços, a les extra escolars que deuen apuntar-se,etc, que apenes escoltem les seues necessitat reals, les seues inquietuds, els seus somnis...el jove al final es cansarà i deixarà de transmetre el que li ocorre dins d’ell. En el pas del temps, els pares s’ adonarem que no coneguem als nostres fills, que fan coses que mai havia fet.
Què pot passar-nos per el cap quant s’adonem que el nostre fill pot haver mort? I si al final no era mort el nostre fill però pel contrari era el del nostre millor amic?

Aquestes preguntes i alguna més i el replantejament d’alguns estereotips que tenia respecte a l’educació i la relació entre pares i fills, va ser el que vaig anant vivint en aquesta representació.
Una de les coses que més m’ha fet disfrutar de l’obra ha sigut els diferent papers dels actors i actrius. No han representat el mateix paper durant tota l’obra i això m’ha mantés actiu fins la finalització. Un actor/actriu ha sigut pare/mare casat/-da, pare/mare separat/-da, fill /fillla...A més a més, eren diferents històries que al mateix temps eren una mateixa (relació entre pares/mares i fills/filles).