Pel·lìcula "HERO"

Amb aquesta pel·lícula he tingut una relació Odi/Amor.
Vaig eixir de classe criticant el gènere, els seguidors d’aquest i a la mare que els ha parit...i a més a més en versió original. No vaig entendre res, no se si per estar al final de la classe i no llegir bé el text o per que el text anava molt rapit per a la meua habilitat lectora.
En passar tres dies hem vaig decidir a veure-la de nou, en casa, doblada, ja se que no és el mateix, però no podia morir en el intent. La vaig veure...pufff ara vorem...bé no està mal...ei dons està prou bé... és bona...m’agrada ...i molt... Em vaig reconciliar.

El film està basat en una llegenda xinesa... “Durante el periodo de guerras entre estados de China, el país estaba dividido en siete reinos: Qin, Zhao, Han Wei, Yan, Chu y Qi. Durante años, los reinos lucharon por la supremacía. Como resultado, la población sufrió décadas de muerte y sufrimiento. El reino de Qin es el más decidido de todos. El rey Qin estaba obsesionado con conquistar toda China y convertirse en su primer Emperador. Desde hace mucho es el objetivo de asesinos de los otros seis estados. De todos los aspirantes a acabar con él, ninguno ha inspirado más temor que los tres legendarios asesinos conocidos como Espada Rota, Nieve Volante y Cielo. El rey Qin prometió poder, montañas de oro y una audiencia privada con él mismo a cualquiera que consiga derrotar a los tres asesinos. Pero vencerlos es una tarea casi imposible. Durante diez años nadie ha estado siquiera cerca de reclamar el premio. De modo que cuando el enigmático policía "Sin Nombre" llega al palacio con las legendarias armas de los asesinos muertos, el rey se muestra impaciente por oír su historia. Sentado en el palacio, sólo a unos metros del rey, "Sin Nombre" comienza a contar su extraordinario cuento …(Megavideo)”

El Color: Gran protagonista.
L’interior del regne te poca il·luminació, la que hi ha, està il·luminada per la llum de les flames dels ciris, aquesta llum, tinc la sensació, representà la divinitat, allò suprem, al més allà “Tot baix el cel”, allò que il·lumina i guia a les persones amb certa foscor interior.

El que més m’ha agradat te que veure també amb el color. Son les diferents versions de la història, cada una està representada en un color concret. A la primera versió, contada per “Sense Nom” al Rei, el director utilitza les tonalitats càlides, principalment el Roig per fer-nos veure que la mort de “Neu” i “Espasa Trencada” és una mort temperamental, calenta, amb força, on els cels fan bullir la sang fins al extrem d’ assassinar a la teua parella. En l’escena on “Neu” mata a l’amant de “Espasa Trencada” la tonalitat del roig augmenta, fent-nos veure la cohesió entre la sang, l’amor i l’odi.
El rei aquesta història no se la creu, pensa que “Sense nom” la subestimat... comença a narrar la seua versió. Pensa que Cel es va deixar matar, seria el primer en sacrificar-se per la missió d’apropar-se al rei (amb la seua mort estaria a 20 passos del rei, com així deia el contracte) i assassinar-lo. Però necessitava la mort d’un altre assassí, per quedar-se a 10 passos del rei i així poder matar-lo. Aquestes serien morts planificades, pensades, gelades...com el color que Tria l’autor per narrar aquesta versió, el Blau en diferents tonalitats.
A la tercera versió, el color predominant és el Blanc, el color de la veritat, de la mescla de tots els colors i a mateix temps el color de la senzillés , de l’honor, de la lleialtat, de la essència, de la puresa... . “Sense nom” li diu al rei que ha subestimat a “Espasa Trencada”. Comença a parlar de l’historia i li confessa que “Espasa Trencada” no volia matar-lo, la cal·ligrafia que ix del cor “Tot baix el cel” li ho havia desvelat, aquestes paraules duien la veritat, venien de l’alma... La versió del color blanc és interrompuda durant uns minuts per un nou color: el Verd, que apareix quant és parla de la relació d’amor entre “Neu i “Espasa Trencada”, aquesta relació és mou per un somni, per la il·lusió, per l’esperança, de tindre algun dia una vida sense espases ni lluita, on l’home i la dona foren l’únic. Açò sols ho tindrien desprès de venjant al pare de “Neu”,matant al rei.

La música: La música te gran protagonisme en el film, és difícil trobar minuts on no hi haja música de fons, aquesta baixa i puja d’intensitat però no recorde que desaparega per complet. A la pel·lícula es relaciona l’harmonia suprema en la música i les art marcials i és per això que crec que el director no lleva la música.
Als combats, la intensitat de la música desapareix i es dona gran importància als sorolls de l’ambient (la pluja, els colps d’espasa, de cos contra cos, al vent, als moviments...) centrant així l’atenció de l’espectador al 100% en el combat i en els moviments d’aquest, en els xicotets detalls, en el simbolisme. Quant el combat és molt agressiu es torna a sentir la música.

De segur hi ha milers de detalls més a la pel·lícula que nom'he adonat, ni m’he fixat, però se casi segur que ens tornarem a veure i la nostra relació millorarà un poc més.