A TOTES les persones, creients (de qualsevol religió) i no creients:
Feu tot el que estiga en les vostres mans per passar i fer passar uns bons dies de Nadal.
Ei, entre compra i compra, recorda ser feliç.
Bon Nadal!
dimecres, 17 de desembre del 2008
Pel·lícula "Antonia's line"
Antonia’s Line 1995
Director Maleen Gorris
El director Maleen Gorris ens mostra l’historia de vida d’Antonia, una dona forta, que després de vint anys i de la segona guerra mundial torna al poble on va nàixer. Antonia, després de veure’s reflectida al mirall de la seu cambra sap que ha arribat l’hora de morir. Fa doncs una ullada al que ha sigut la seua vida en esta, la seua terra.
És un film amb una forta càrrega feminista, això és molt evident i m’agrada, a més a més ens ho demostra en quatre generacions diferents, la seua pròpia, la de la seua filla, la de la neta i la de la rebesnéta, però curiosament i anant a contracorrent de la majoria de crítiques que té aquesta pel·lícula, no és el que més m’ha cridat l’atenció.
La pel·lícula també ens mostra amb molta claredat i realisme, la feblesa de diferents personatges en la societat del moment i com algunes boniiiiiiiiisimes persones s’aprofiten i abusen amb la seua “superioritat “ (ve pensant-ho millor açò no té res que veure en el context històric, boniiiiisimes persones en la nostra actualitat també hi han). Didi I William són dos persones amb retràs mental. William rep burles a diari i Didi és violada per el seu germà. Teresa una xiqueta, també és violada. La forma en com han denunciat aquest tema considere que ha estat molt bé, però açò tampoc és el que més m’ha cridat l’atenció.
El temps. “ Un fenòmen que ho pot tot, que ho ignora tot”. Aquesta frase que apareix a la pel·lícula resumeix el que el director ha aconseguit que reflexionem sobre la força del pas del temps i el que això suposa en les persones. Antonia després de vint anys torna a la terra on va nàixer. En un primer moment té la sensació que res ha canviat des que va sortir , però aquest precipitat cop de vista va desapareguent en cada pas que dona cap a l’interior del poble...tothom ha canviat, molts segueixen fent la mateixa feina que fa vint anys, la majoria viuen en la mateixa casa, però els anys pesen en el rostre de cada una de les persones que habita allí. La transformació del físic i la mort progressiva d’aquest, és un aspecte molt cuidat a la pel·lícula i part fonamental per fer-nos creure que el temps està passant de veritat. Visualment també utilitzen les tonalitats dels colors per reforçar l’idea que el temps no s’atura per esperar a ningú. Açò ho fan mitjançant una mateixa imatge que canvia de colors i de forma segons les estacions de l’any, que van passant una darrere l’altra. Com en qualsevol història d’una persona corrent, els naixements i les morts estan molt presents a la vida d’Antonia, grans alegries i grans tristeses que es barregen per fer-nos veure que encara estem vius, que estem en constant creixement...
Pense (com a la pel·lícula) que acceptar el pas del temps és essencial per viure en sinceritat en ú mateix. La força del temps és invencible, encara que moltes persones intenten vèncer-lo amb infinitat de cremes “antitot”: antiflaccidés, antiulleres, antiarrugues d’expressió, antitaques, anti,anti,anti...
Jo en maig compleix vint i cinc anys i això m’està fent pensar que ja tinc una edat, però no em desagrada. Tot el contrari, pensar en el que he sigut i el camí que he fet per ser qui soc (Eduardo) em fa somniar en qui seré (Eduardo) i en el que camí que vull fer.
Potser en vint i cinc anys més (si Déu vol) no pense el mateix i siga jo el que ultilitze eixes cremes anti.
Director Maleen Gorris
El director Maleen Gorris ens mostra l’historia de vida d’Antonia, una dona forta, que després de vint anys i de la segona guerra mundial torna al poble on va nàixer. Antonia, després de veure’s reflectida al mirall de la seu cambra sap que ha arribat l’hora de morir. Fa doncs una ullada al que ha sigut la seua vida en esta, la seua terra.
És un film amb una forta càrrega feminista, això és molt evident i m’agrada, a més a més ens ho demostra en quatre generacions diferents, la seua pròpia, la de la seua filla, la de la neta i la de la rebesnéta, però curiosament i anant a contracorrent de la majoria de crítiques que té aquesta pel·lícula, no és el que més m’ha cridat l’atenció.
La pel·lícula també ens mostra amb molta claredat i realisme, la feblesa de diferents personatges en la societat del moment i com algunes boniiiiiiiiisimes persones s’aprofiten i abusen amb la seua “superioritat “ (ve pensant-ho millor açò no té res que veure en el context històric, boniiiiisimes persones en la nostra actualitat també hi han). Didi I William són dos persones amb retràs mental. William rep burles a diari i Didi és violada per el seu germà. Teresa una xiqueta, també és violada. La forma en com han denunciat aquest tema considere que ha estat molt bé, però açò tampoc és el que més m’ha cridat l’atenció.
El temps. “ Un fenòmen que ho pot tot, que ho ignora tot”. Aquesta frase que apareix a la pel·lícula resumeix el que el director ha aconseguit que reflexionem sobre la força del pas del temps i el que això suposa en les persones. Antonia després de vint anys torna a la terra on va nàixer. En un primer moment té la sensació que res ha canviat des que va sortir , però aquest precipitat cop de vista va desapareguent en cada pas que dona cap a l’interior del poble...tothom ha canviat, molts segueixen fent la mateixa feina que fa vint anys, la majoria viuen en la mateixa casa, però els anys pesen en el rostre de cada una de les persones que habita allí. La transformació del físic i la mort progressiva d’aquest, és un aspecte molt cuidat a la pel·lícula i part fonamental per fer-nos creure que el temps està passant de veritat. Visualment també utilitzen les tonalitats dels colors per reforçar l’idea que el temps no s’atura per esperar a ningú. Açò ho fan mitjançant una mateixa imatge que canvia de colors i de forma segons les estacions de l’any, que van passant una darrere l’altra. Com en qualsevol història d’una persona corrent, els naixements i les morts estan molt presents a la vida d’Antonia, grans alegries i grans tristeses que es barregen per fer-nos veure que encara estem vius, que estem en constant creixement...
Pense (com a la pel·lícula) que acceptar el pas del temps és essencial per viure en sinceritat en ú mateix. La força del temps és invencible, encara que moltes persones intenten vèncer-lo amb infinitat de cremes “antitot”: antiflaccidés, antiulleres, antiarrugues d’expressió, antitaques, anti,anti,anti...
Jo en maig compleix vint i cinc anys i això m’està fent pensar que ja tinc una edat, però no em desagrada. Tot el contrari, pensar en el que he sigut i el camí que he fet per ser qui soc (Eduardo) em fa somniar en qui seré (Eduardo) i en el que camí que vull fer.
Potser en vint i cinc anys més (si Déu vol) no pense el mateix i siga jo el que ultilitze eixes cremes anti.
dimecres, 3 de desembre del 2008
Lectura
VIANANT de Rafa Gomar.
Un pas, altre pas, altre, altre, altre,sis, set, vuit passos, nou...vint i nou, trenta...altre pas, altre, altre...mil dos cents passos...altre pas, altre, altre...
Un o una vianant és una persona que va a peu per un camí, per un carrer o per una altra via semblant. Una persona que camina, que està en constant moviment, que s’atura per descansar, per observar, per descobrir. Una persona que entropessa, que pega un pas enrere, que pensa en el camí que ja ha fet i el camí, incert, que encara li queda fer . Una persona que creix en el camí gràcies a les situacions i persones que es va creuant, una persona que viu i vol viure.
Aquesta és l’idea que m’ha transmès Rafa Gomar en la seua obra. Gaudim de viure en el tram en el que ens trobem, descansem, però no s’aturem, mantenim-se en moviment, caminem cap on vulguem, però caminem o, com diria Miquel Martí i Pol, “Tots els camins són bons per a fer camí”.
Aquesta obra és bonica de llegir, està estructurada amb la suma de xicotetes narracions, cosa que crec, ha sigut el detonant que ha personalitzat l’estil de lectura. Curiosament l’he llegit en moviment...a l’autobús, al tren, a la sala d’espera del traumatòleg, a casa (quan tenia uns minuts), a la facultat i es que aquest llibre t’ho permet. Cada narració és al mateix temps una història independent de la resta i part d’un tot, d’una mateixa història.
L’afecte paternal, les manies pròpies, els llibres, l’atracció sexual, la bellesa del cos de la dona, les visites, les cançons de la nostra terra, la nostra terra, la poesia, la sensibilitat, les fotografies, l’enyorança, els fets i períodes passats, el moviment,els plaers diaris que t’omplin de vida, la pluja, el temps amb la persona que desitges, els costums, la diversitat, els gestos senzills, les celebracions, llostrejar, el plaer de saber que tens algú al teu costat, la por, la violència, l’egoisme, la perduda de passió, la mar, l’esperança, l’aparença, els secrets, les mirades, el silenci, els contes, el xantatge, la ciutat invisible, els objectes, el instint salvatge, els projectes, la mort, el moviment, les falses alegries (Nadal), la cervesa freda d’estiu, les activitats absolutament inútils, les flors, les pel·lícules pornogràfiques, la intimitat, l’ incompatibilitat entre persones, el calor del cos de la teua parella, la fantasia eròtica, sentir-se sol, els llamps, els canvis, els pas del temps, la peculiaritat, el moviment, l’expressió, l’art, els colors, la cultura de l’espart, l’espontaneïtat, la rialla (jejejeje), la rialla, els rius, els paisatges, la moral, la religió, la sensació de frescor, els sentits, la vellesa, el respecte i la dignitat per un ancià, la predisposició, l’esforç constant de superació, la llibertat, el deixar-se segrestar, les malalties, l’eufòria, l’autoodi, la curiositat, la voluntat pròpia, el moviment...han sigut alguns dels temes que li han servit a l’autor per contar-nos part de la seua experiència de vida, del seu camí. Un camí que la majoria de vegades el fas teu, el fas propi.
Aquest llibre és per llegir-lo i rellegir-lo, amb un ordre o sense.
Ei, Mou-te!
divendres, 28 de novembre del 2008
Pel·lìcula "Llostrejar"
de F.G. Murnau (1927).
Dos persones aparentment consolidades com a parella, amb un fill en comú i una casa per compartir les seues vides. Reben, una nit de lluna plena, una visita que sacseja la relació d’amor d’aquestes dos persones. Visita amb forma de dona, morena i molt sensual. Aquesta dona fa despertar en l’home casat un sentiment passat... sentiment d’atracció, de plaer, de desig...L’home lluita interiorment per no caure en la temptació d’aquells ulls, d’aquells llavis, d'aquelles cames...però perd en la batalla i cau rendit a les ordres d’aquella reina de la luxúria, que en temps passat li apagava aquell foc que hui s’havia tornat a reavivar.
Al regne no cabia cap altra dona, així que la ja consolidada amant li proposà matar a la dona en la que compartia actualment la seua vida, ofegar-la, però, que semblés una tragèdia. L’home, després de altra lluita, decideix matar-la. L’hora i el dia de la mort va arribar, però, la mort no és va poder consolidar, aquella expressió (facial) no el va deixar.
Aquell intent d’assassinat va obrir els ulls i el cor d’aquell home confós per l’amor i el desig.
Tenia que recuperar a la dona que havia perdut a la barca, a la mare del seu fill...la volia. És va veure, de sobte, en una de les batalles més importants de la seua vida: Tornar a recuperar la confiança de la seua dona.
Després de proclamar-se vencedor, va ocórrer un fet que ni la persona amb el cos i la ment més forta a pogut superar mai: La seua dona havia mort! Havia mort ofegada de camí a casa, a la seua casa. Viure deixava de tindre sentit.
L’home frustrat per el que havia passat va eixir corrent en busca de la reina, ella era la culpable de tot, era la culpable de la mort de la seua dona.
El coll de la reina estava morat per la força de les mans del seu súbdit, quasi en l’últim sospir de vida... de sobte es va escoltar una veu: S’ha trobat el cos de la teua dona i pareix que encara respira! La tensió d’aquelles mans es van relaxar per complet i l’home va eixir corrent per besar a la seua dona. La dona li va tornar el bes.
A aquesta pel·lícula no es diu ni una sola paraula i això és el que m’ha agradat. M’ha donat l’oportunitat de fixar-me molt més en les expressions corporals, els gestos, la música (sols de piano), les tonalitats de llum, el simbolisme...amb detalls que no son tant fàcil d’apreciar quant la paraula està present. A més a més m’agrada pensar que es poden crear i fer coses per a tots, sense que les llengües ni altres barreres estiguen un impediment.
Al regne no cabia cap altra dona, així que la ja consolidada amant li proposà matar a la dona en la que compartia actualment la seua vida, ofegar-la, però, que semblés una tragèdia. L’home, després de altra lluita, decideix matar-la. L’hora i el dia de la mort va arribar, però, la mort no és va poder consolidar, aquella expressió (facial) no el va deixar.
Aquell intent d’assassinat va obrir els ulls i el cor d’aquell home confós per l’amor i el desig.
Tenia que recuperar a la dona que havia perdut a la barca, a la mare del seu fill...la volia. És va veure, de sobte, en una de les batalles més importants de la seua vida: Tornar a recuperar la confiança de la seua dona.
Després de proclamar-se vencedor, va ocórrer un fet que ni la persona amb el cos i la ment més forta a pogut superar mai: La seua dona havia mort! Havia mort ofegada de camí a casa, a la seua casa. Viure deixava de tindre sentit.
L’home frustrat per el que havia passat va eixir corrent en busca de la reina, ella era la culpable de tot, era la culpable de la mort de la seua dona.
El coll de la reina estava morat per la força de les mans del seu súbdit, quasi en l’últim sospir de vida... de sobte es va escoltar una veu: S’ha trobat el cos de la teua dona i pareix que encara respira! La tensió d’aquelles mans es van relaxar per complet i l’home va eixir corrent per besar a la seua dona. La dona li va tornar el bes.
A aquesta pel·lícula no es diu ni una sola paraula i això és el que m’ha agradat. M’ha donat l’oportunitat de fixar-me molt més en les expressions corporals, els gestos, la música (sols de piano), les tonalitats de llum, el simbolisme...amb detalls que no son tant fàcil d’apreciar quant la paraula està present. A més a més m’agrada pensar que es poden crear i fer coses per a tots, sense que les llengües ni altres barreres estiguen un impediment.
divendres, 21 de novembre del 2008
Pel·lìcula "HERO"
Amb aquesta pel·lícula he tingut una relació Odi/Amor.
Vaig eixir de classe criticant el gènere, els seguidors d’aquest i a la mare que els ha parit...i a més a més en versió original. No vaig entendre res, no se si per estar al final de la classe i no llegir bé el text o per que el text anava molt rapit per a la meua habilitat lectora.
En passar tres dies hem vaig decidir a veure-la de nou, en casa, doblada, ja se que no és el mateix, però no podia morir en el intent. La vaig veure...pufff ara vorem...bé no està mal...ei dons està prou bé... és bona...m’agrada ...i molt... Em vaig reconciliar.
El film està basat en una llegenda xinesa... “Durante el periodo de guerras entre estados de China, el país estaba dividido en siete reinos: Qin, Zhao, Han Wei, Yan, Chu y Qi. Durante años, los reinos lucharon por la supremacía. Como resultado, la población sufrió décadas de muerte y sufrimiento. El reino de Qin es el más decidido de todos. El rey Qin estaba obsesionado con conquistar toda China y convertirse en su primer Emperador. Desde hace mucho es el objetivo de asesinos de los otros seis estados. De todos los aspirantes a acabar con él, ninguno ha inspirado más temor que los tres legendarios asesinos conocidos como Espada Rota, Nieve Volante y Cielo. El rey Qin prometió poder, montañas de oro y una audiencia privada con él mismo a cualquiera que consiga derrotar a los tres asesinos. Pero vencerlos es una tarea casi imposible. Durante diez años nadie ha estado siquiera cerca de reclamar el premio. De modo que cuando el enigmático policía "Sin Nombre" llega al palacio con las legendarias armas de los asesinos muertos, el rey se muestra impaciente por oír su historia. Sentado en el palacio, sólo a unos metros del rey, "Sin Nombre" comienza a contar su extraordinario cuento …(Megavideo)”
El Color: Gran protagonista.
L’interior del regne te poca il·luminació, la que hi ha, està il·luminada per la llum de les flames dels ciris, aquesta llum, tinc la sensació, representà la divinitat, allò suprem, al més allà “Tot baix el cel”, allò que il·lumina i guia a les persones amb certa foscor interior.
El que més m’ha agradat te que veure també amb el color. Son les diferents versions de la història, cada una està representada en un color concret. A la primera versió, contada per “Sense Nom” al Rei, el director utilitza les tonalitats càlides, principalment el Roig per fer-nos veure que la mort de “Neu” i “Espasa Trencada” és una mort temperamental, calenta, amb força, on els cels fan bullir la sang fins al extrem d’ assassinar a la teua parella. En l’escena on “Neu” mata a l’amant de “Espasa Trencada” la tonalitat del roig augmenta, fent-nos veure la cohesió entre la sang, l’amor i l’odi.
El rei aquesta història no se la creu, pensa que “Sense nom” la subestimat... comença a narrar la seua versió. Pensa que Cel es va deixar matar, seria el primer en sacrificar-se per la missió d’apropar-se al rei (amb la seua mort estaria a 20 passos del rei, com així deia el contracte) i assassinar-lo. Però necessitava la mort d’un altre assassí, per quedar-se a 10 passos del rei i així poder matar-lo. Aquestes serien morts planificades, pensades, gelades...com el color que Tria l’autor per narrar aquesta versió, el Blau en diferents tonalitats.
A la tercera versió, el color predominant és el Blanc, el color de la veritat, de la mescla de tots els colors i a mateix temps el color de la senzillés , de l’honor, de la lleialtat, de la essència, de la puresa... . “Sense nom” li diu al rei que ha subestimat a “Espasa Trencada”. Comença a parlar de l’historia i li confessa que “Espasa Trencada” no volia matar-lo, la cal·ligrafia que ix del cor “Tot baix el cel” li ho havia desvelat, aquestes paraules duien la veritat, venien de l’alma... La versió del color blanc és interrompuda durant uns minuts per un nou color: el Verd, que apareix quant és parla de la relació d’amor entre “Neu i “Espasa Trencada”, aquesta relació és mou per un somni, per la il·lusió, per l’esperança, de tindre algun dia una vida sense espases ni lluita, on l’home i la dona foren l’únic. Açò sols ho tindrien desprès de venjant al pare de “Neu”,matant al rei.
La música: La música te gran protagonisme en el film, és difícil trobar minuts on no hi haja música de fons, aquesta baixa i puja d’intensitat però no recorde que desaparega per complet. A la pel·lícula es relaciona l’harmonia suprema en la música i les art marcials i és per això que crec que el director no lleva la música.
Als combats, la intensitat de la música desapareix i es dona gran importància als sorolls de l’ambient (la pluja, els colps d’espasa, de cos contra cos, al vent, als moviments...) centrant així l’atenció de l’espectador al 100% en el combat i en els moviments d’aquest, en els xicotets detalls, en el simbolisme. Quant el combat és molt agressiu es torna a sentir la música.
De segur hi ha milers de detalls més a la pel·lícula que nom'he adonat, ni m’he fixat, però se casi segur que ens tornarem a veure i la nostra relació millorarà un poc més.
dijous, 20 de novembre del 2008
B7s
Quant veig la dona maquillada, amb sabor a mil i un productes químics, em passa el mateix que als xiquets menuts quant veuen un pallasso amb el rostre ple de colors cridaners...a més a més s’arrima amb la intenció de pegar-te un bes i regalar-te un globus.
Quant veig el mateix rostre sense maquillatge, hi ha apareix de sobte una força estranya que m’atrau cap a eixe color únic i cap a eixos llavis carnosos amb sabor a fruita acabada de collir.
Quant veig el mateix rostre sense maquillatge, hi ha apareix de sobte una força estranya que m’atrau cap a eixe color únic i cap a eixos llavis carnosos amb sabor a fruita acabada de collir.
dilluns, 10 de novembre del 2008
Lectura.
Estimada Marta. De Miquel Martí i pol.
Adaptació:
Això era i no era un home en una era...Home deixat, amb aspecte descurat, que vivia i no vivia a una terra que ni els més bells han sabut trobar. Tiub, com així el coneixien, havia viscut tota la vida envoltat de poder i ple de riquesa, tenia un jardí que ni el bosc més formós, una piscina que ni el mar més profund, unes vistes que ni el cel més lluent...com qualsevol persona pot haver tingut. Però de sobte...un dia com qualsevol altre, va rebre una visita gens esperada, visita que li va canviar la vida...li ho van furtar tot. El lladre guardà tot a un calaix, ho tancà en set claus i llançà les claus al forat més negre que mai ha existit. Els tres anys següents, Tiub es va dedicar a preguntar i a preguntar sobre aquest lladre, però ningú tenia notícies esperançadores. Aquest lladre és fulminant i si no li plantes cara i acceptes que t’ha furtat, no hi podràs començar de nou (li va dir una de les visites). A Tiub no li és, ni li va ser fàcil, però desprès de repensar-ho va obrir la finestra i va cridar...Algun dia sabré fer front a l’absència de tot allò que m’has furtat!
Ja a la primavera, set anys després que el lladre entrara a la seua propietat, de matí, Tiub va escoltar mots molt dolços a l’exterior de la casa, la veu li era familiar, molt familiar, és el que estava buscant...es va donar pressa en alçar-se del llit, es va ficar les sabatilles d’anar per casa, va baixar les escales, va recórrer el corredor, va obrir la porta i es va trobar amb una ampolla de infinitats de colors, envoltant-la un xicotet full en el que hi havia inscrit: Egised de nou! Atram es el que sem et farà rajtised. Tiub sense dubtar-ho ni un instant, va obrir l’ampolla i va fer un gran glop. Aquell glop va ser càlid, ple de llum, d’imatges, d’aigua, de vegetació...que tendre i dolç ...el més dolç que mai havia pegat, quin plaer, quanta vida!
Paratext.
Els tres blocs que integren aquest volum, encara que són unitats independents, tots tres parteixen d’una mateixa motivació i, en certa manera es complementen. Set poemes d'aniversari. i Estimada Marta -que dóna títol al volum- expressen les dues úniques experiències -ens diu l'autor- que la malaltia m'autoritza de portar a terme: la reflexió i el desig.
Adaptació:
Això era i no era un home en una era...Home deixat, amb aspecte descurat, que vivia i no vivia a una terra que ni els més bells han sabut trobar. Tiub, com així el coneixien, havia viscut tota la vida envoltat de poder i ple de riquesa, tenia un jardí que ni el bosc més formós, una piscina que ni el mar més profund, unes vistes que ni el cel més lluent...com qualsevol persona pot haver tingut. Però de sobte...un dia com qualsevol altre, va rebre una visita gens esperada, visita que li va canviar la vida...li ho van furtar tot. El lladre guardà tot a un calaix, ho tancà en set claus i llançà les claus al forat més negre que mai ha existit. Els tres anys següents, Tiub es va dedicar a preguntar i a preguntar sobre aquest lladre, però ningú tenia notícies esperançadores. Aquest lladre és fulminant i si no li plantes cara i acceptes que t’ha furtat, no hi podràs començar de nou (li va dir una de les visites). A Tiub no li és, ni li va ser fàcil, però desprès de repensar-ho va obrir la finestra i va cridar...Algun dia sabré fer front a l’absència de tot allò que m’has furtat!
Ja a la primavera, set anys després que el lladre entrara a la seua propietat, de matí, Tiub va escoltar mots molt dolços a l’exterior de la casa, la veu li era familiar, molt familiar, és el que estava buscant...es va donar pressa en alçar-se del llit, es va ficar les sabatilles d’anar per casa, va baixar les escales, va recórrer el corredor, va obrir la porta i es va trobar amb una ampolla de infinitats de colors, envoltant-la un xicotet full en el que hi havia inscrit: Egised de nou! Atram es el que sem et farà rajtised. Tiub sense dubtar-ho ni un instant, va obrir l’ampolla i va fer un gran glop. Aquell glop va ser càlid, ple de llum, d’imatges, d’aigua, de vegetació...que tendre i dolç ...el més dolç que mai havia pegat, quin plaer, quanta vida!
Paratext.
Els tres blocs que integren aquest volum, encara que són unitats independents, tots tres parteixen d’una mateixa motivació i, en certa manera es complementen. Set poemes d'aniversari.
diumenge, 2 de novembre del 2008
Teatre. "Com a pedres"
Com a pedres. Pot flotant.
Una escenografia prou senzilla, distribuïda per racons, l’interior d’una casa i l’exterior.
És un obra que tracta com a temàtica principal el pas del temps i la importància d’aprofitar-lo. Ho fa de forma mot divertida i creativa.
Quant dúiem aproximadament una tercera part de l’obra va començar a sonar un telèfon mòbil, el primer que vaig pensar: he apagat el mòbil? Al comprovar que no hi era el meu vaig buscar amb la mirada la persona a la que li estava sonant. La vaig trobar, jo i molta de la gent que estava prop d’ella. Pobra dona, quina vergonya deu haver passat. La dona aparentment tranqui-la va tallar la cridada. Encara no hi haurien passat deu segons quant el telèfon mòbil va començar a sonar de nou, aquesta vegada ja va ser més la gent que va centrar l’atenció en aquesta dona d’uns cinquanta cinc anys. Pobra dona (vaig pensar de nou) no sabrà silenciar el mòbil...dons que l’apague!. Va tornar a tallar la cridada, però als cinc segons va torna a sonar eixà musiqueta tant depriment. Quina poca vergonya, vols apagar el mòbil d’una puu... vegada, però que fa? L’ha agafat, està parlant...mare meeeuuua. Es sentia quasi més eixa veu fastigosa que la dels propis actors. Quant ja estava als meus límits, apunt de dir-li alguna cosa, un dels actors va intervindré: Mare vols apagar el mòbil! Com? Què estaven fet?
D’aquesta manera va ser com van introduir a la primera mare(real) dels actors en l’història de l’obra. Més tard intervindrien la mare d’altra actriu i el pare del tercer actor. Aquestos segons el meu criteri, representaven el futur d’aquells joves que estaven contant la seua història de vida. Uns joves de vint i set a trenta tres anys aproximadament, el quals havien aconseguit traslladar-nos al passat de les seues vides i de la seua generació, al seu present i futur immediat i al seu futur a llarg temps.
Una escenografia prou senzilla, distribuïda per racons, l’interior d’una casa i l’exterior.
És un obra que tracta com a temàtica principal el pas del temps i la importància d’aprofitar-lo. Ho fa de forma mot divertida i creativa.
Quant dúiem aproximadament una tercera part de l’obra va començar a sonar un telèfon mòbil, el primer que vaig pensar: he apagat el mòbil? Al comprovar que no hi era el meu vaig buscar amb la mirada la persona a la que li estava sonant. La vaig trobar, jo i molta de la gent que estava prop d’ella. Pobra dona, quina vergonya deu haver passat. La dona aparentment tranqui-la va tallar la cridada. Encara no hi haurien passat deu segons quant el telèfon mòbil va començar a sonar de nou, aquesta vegada ja va ser més la gent que va centrar l’atenció en aquesta dona d’uns cinquanta cinc anys. Pobra dona (vaig pensar de nou) no sabrà silenciar el mòbil...dons que l’apague!. Va tornar a tallar la cridada, però als cinc segons va torna a sonar eixà musiqueta tant depriment. Quina poca vergonya, vols apagar el mòbil d’una puu... vegada, però que fa? L’ha agafat, està parlant...mare meeeuuua. Es sentia quasi més eixa veu fastigosa que la dels propis actors. Quant ja estava als meus límits, apunt de dir-li alguna cosa, un dels actors va intervindré: Mare vols apagar el mòbil! Com? Què estaven fet?
D’aquesta manera va ser com van introduir a la primera mare(real) dels actors en l’història de l’obra. Més tard intervindrien la mare d’altra actriu i el pare del tercer actor. Aquestos segons el meu criteri, representaven el futur d’aquells joves que estaven contant la seua història de vida. Uns joves de vint i set a trenta tres anys aproximadament, el quals havien aconseguit traslladar-nos al passat de les seues vides i de la seua generació, al seu present i futur immediat i al seu futur a llarg temps.
Teatre. "Aquesta criatura"
Aquesta obra fa referència a diferents situacions límit i no tant límit que existeixen en les relacions familiars entre pares/mares i fills/filles.
Sense canviar ni modificar l’escenari (fons negre i al mig un banc blanc) han aconsegueix que els espectadors s’imaginen diferents contextos situacionals en cada una de les situacions que van representant a l’obra.
A gran part de l’obra utilitzen música minimalista (jeje), aquesta ben utilitzada, encara que al principi et transmet una sensació estranya, encara que possiblement és el que busquen.
Per què volem tindre fills, per què volem ser pares o mares, què busquem? Per a ser més feliços o simplement per a ser-ho, per demostrar-se o demostrar que podem ser bons pares, per buscar en la nostra parella eixa unitat, afecte, relació, compromís..., per criar clons idèntics a nosaltres pensant que eixe és el camí que deu seguir un xiquet o xiqueta per així tindre un bon futur, o pel contrari, criar-lo de forma diferent per no convertir-se en el mateix que ell. És un fet egoista el tindre fills?
Quant dins d’una família apareixen problemes greus (separació dels pares, malaltia greu d’un dels pares, fill predelinqüents,alcohòlics...) qui és més víctima els pares o el jove? Segur? Els adult no som fràgils?
No es podia perdre les formes a taula, no podies alçar la veu a la gent gran, no podies interrompre una conversació entre adults, no,no,no,no. I els xiquets no ho feien, però, la gran majoria més que per respecte, o feien per por a rebre una pallisa. Els temps estan canviant, actualment la majoria de joves han perdut eixe “respecte” (o més ben dit eixa por) que es tenia per els pares, i són ara els pares els que tenen por de rebre una pallisa dels seus fills, por a no controlar la situació, a no ser bons pares, es per això que el que abans era no ara és si,si,si,si,si,bé si.
Moltes vegades els pares/mares estem tant preocupats del model d’educació que tinguem que transmetre als nostres fills, en el que nosaltres pensem que és important per a ells, el que deuen de fer per ser feliços, a les extra escolars que deuen apuntar-se,etc, que apenes escoltem les seues necessitat reals, les seues inquietuds, els seus somnis...el jove al final es cansarà i deixarà de transmetre el que li ocorre dins d’ell. En el pas del temps, els pares s’ adonarem que no coneguem als nostres fills, que fan coses que mai havia fet.
Què pot passar-nos per el cap quant s’adonem que el nostre fill pot haver mort? I si al final no era mort el nostre fill però pel contrari era el del nostre millor amic?
Aquestes preguntes i alguna més i el replantejament d’alguns estereotips que tenia respecte a l’educació i la relació entre pares i fills, va ser el que vaig anant vivint en aquesta representació.
Una de les coses que més m’ha fet disfrutar de l’obra ha sigut els diferent papers dels actors i actrius. No han representat el mateix paper durant tota l’obra i això m’ha mantés actiu fins la finalització. Un actor/actriu ha sigut pare/mare casat/-da, pare/mare separat/-da, fill /fillla...A més a més, eren diferents històries que al mateix temps eren una mateixa (relació entre pares/mares i fills/filles).
Sense canviar ni modificar l’escenari (fons negre i al mig un banc blanc) han aconsegueix que els espectadors s’imaginen diferents contextos situacionals en cada una de les situacions que van representant a l’obra.
A gran part de l’obra utilitzen música minimalista (jeje), aquesta ben utilitzada, encara que al principi et transmet una sensació estranya, encara que possiblement és el que busquen.
Per què volem tindre fills, per què volem ser pares o mares, què busquem? Per a ser més feliços o simplement per a ser-ho, per demostrar-se o demostrar que podem ser bons pares, per buscar en la nostra parella eixa unitat, afecte, relació, compromís..., per criar clons idèntics a nosaltres pensant que eixe és el camí que deu seguir un xiquet o xiqueta per així tindre un bon futur, o pel contrari, criar-lo de forma diferent per no convertir-se en el mateix que ell. És un fet egoista el tindre fills?
Quant dins d’una família apareixen problemes greus (separació dels pares, malaltia greu d’un dels pares, fill predelinqüents,alcohòlics...) qui és més víctima els pares o el jove? Segur? Els adult no som fràgils?
No es podia perdre les formes a taula, no podies alçar la veu a la gent gran, no podies interrompre una conversació entre adults, no,no,no,no. I els xiquets no ho feien, però, la gran majoria més que per respecte, o feien per por a rebre una pallisa. Els temps estan canviant, actualment la majoria de joves han perdut eixe “respecte” (o més ben dit eixa por) que es tenia per els pares, i són ara els pares els que tenen por de rebre una pallisa dels seus fills, por a no controlar la situació, a no ser bons pares, es per això que el que abans era no ara és si,si,si,si,si,bé si.
Moltes vegades els pares/mares estem tant preocupats del model d’educació que tinguem que transmetre als nostres fills, en el que nosaltres pensem que és important per a ells, el que deuen de fer per ser feliços, a les extra escolars que deuen apuntar-se,etc, que apenes escoltem les seues necessitat reals, les seues inquietuds, els seus somnis...el jove al final es cansarà i deixarà de transmetre el que li ocorre dins d’ell. En el pas del temps, els pares s’ adonarem que no coneguem als nostres fills, que fan coses que mai havia fet.
Què pot passar-nos per el cap quant s’adonem que el nostre fill pot haver mort? I si al final no era mort el nostre fill però pel contrari era el del nostre millor amic?
Aquestes preguntes i alguna més i el replantejament d’alguns estereotips que tenia respecte a l’educació i la relació entre pares i fills, va ser el que vaig anant vivint en aquesta representació.
Una de les coses que més m’ha fet disfrutar de l’obra ha sigut els diferent papers dels actors i actrius. No han representat el mateix paper durant tota l’obra i això m’ha mantés actiu fins la finalització. Un actor/actriu ha sigut pare/mare casat/-da, pare/mare separat/-da, fill /fillla...A més a més, eren diferents històries que al mateix temps eren una mateixa (relació entre pares/mares i fills/filles).
Professor escandalitzat
Hola a tots,
Sóc un professor de batxiller que imparteix l’assignatura de castellà a un institut de la Vall d’Albaida. Escric per dir que hi han formes que s’estan perdent dintre d’un aula i que hauriem de treballar, però no en l’alumnat, sinò, en els futurs Mestres, ells són els que poden adreçar un jove amb males formes en els primers encontres socials que tenen, com ara estar a classe, nosaltres ja no podem fer res. Però s’està produint tot el contrari. Cada vegada apareixen més els casos de mestres que troben la formació acadèmica, com la formació total i individualitzada de l’alumnat...com que no tenim que tractar-los a tots igual, quina aberració és eixa? Però això no és tot, hui realment m’he escandalitzat. Vaig manar al meu alumnat que em fera un text argumentatiu defenent per què el seu llibre favorit era millor que els altres. Però quina ha sigut la meua sorpresa quant he llegit el text d’un xic que diu vol ser mestre.
No als llibres de text!
Crec que anar a l’escola no és simplement assistir a l’escola, és participar de un grup, per implicar-se en el món i també el món en l’escola. Per això cal que l’escola es propose tornar a plantejar-se quin tipus d’educació vol oferir, crec important una educació més humana, més senzilla, on tots els xiquets i xiquetes puguen mostrar-se tal i com són i entre tots construir grup, equip...per poder expressar-se lliurement, sense pors, ajudant-los a assumir les coses que fan bé i les que fan mal, perquè en un futur puguen tolerar frustracions, sorpreses, en definitiva, que sàpiguen encaixar tot allò que la vida els vaja oferint.
Aprenem…10% del que llegim
20% del que escoltem
30% del que vegem
50% del que vegem i escoltem
70% del que discutim amb altres persones
80% del que experimentem
95% del que ensenyem a altres persones
(William Glasserin, Seven Ways of Knowing)
És per això que la base de l’aprenentatge, en qualsevol cas i en qualsevol matèria hauria de ser la experiència. Amb aquesta experiència, els xiquets i xiquetes va adquirint recursos que després podran adaptar a noves experiències, i eixe és el moment clau de l’aprenentatge.
La nostra futura tasca com a mestres ens deu encoratjar a no despistar-nos ni un sol moment, per no caure en tot allò que es suposa que és aprenentatge, però que en realitat es limita a una xicoteta part de la dimensió humana, la dimensió cognitiva. És per això, que basar la nostra metodologia i el nostre contingut, en els llibres de text és un error, perquè és un tipus d’educació envasada ( Nieves Blanco), on no importa qui són els xiquets, que hi ha al davant, ni quina és la seua situació sociocultural i econòmica, quina és la seua realitat, el seu “micromón”, ni si l’escola és un CAES (centre d’adaptació educativa singular), un CRA (centre rural agrupat), o una escola de barri o de ciutat.
Segons Vigotsky, l’aprenentatge es construeix a partir dels aprenentatges que el xiquet ja té, és un aprenentatge on el xiquet/xiqueta és important, i eixa és la base per construir nous aprenentatges. I no només quedar-se amb la dimensió cognitiva de l’aprenentatge, també amb la dimensió social, corporal... Els llibres de text resten motivació a l’alumnat i també als docents, que es sentirà més motivat en la tasca educativa segons el grau d’implicació i la força amb la que el tema que s’estiga tractant s’aprope a la realitat que viuen els dos.
Per què la gran majoria de mestres estan obligats a utilitzar els llibres de text? Els llibres de text són doncs un negoci, una comoditat... per què cada any canvien els llibres, ja no és bona la informació de l’any anterior?
Si, clar que l’he suspés.
Sóc un professor de batxiller que imparteix l’assignatura de castellà a un institut de la Vall d’Albaida. Escric per dir que hi han formes que s’estan perdent dintre d’un aula i que hauriem de treballar, però no en l’alumnat, sinò, en els futurs Mestres, ells són els que poden adreçar un jove amb males formes en els primers encontres socials que tenen, com ara estar a classe, nosaltres ja no podem fer res. Però s’està produint tot el contrari. Cada vegada apareixen més els casos de mestres que troben la formació acadèmica, com la formació total i individualitzada de l’alumnat...com que no tenim que tractar-los a tots igual, quina aberració és eixa? Però això no és tot, hui realment m’he escandalitzat. Vaig manar al meu alumnat que em fera un text argumentatiu defenent per què el seu llibre favorit era millor que els altres. Però quina ha sigut la meua sorpresa quant he llegit el text d’un xic que diu vol ser mestre.
No als llibres de text!
Crec que anar a l’escola no és simplement assistir a l’escola, és participar de un grup, per implicar-se en el món i també el món en l’escola. Per això cal que l’escola es propose tornar a plantejar-se quin tipus d’educació vol oferir, crec important una educació més humana, més senzilla, on tots els xiquets i xiquetes puguen mostrar-se tal i com són i entre tots construir grup, equip...per poder expressar-se lliurement, sense pors, ajudant-los a assumir les coses que fan bé i les que fan mal, perquè en un futur puguen tolerar frustracions, sorpreses, en definitiva, que sàpiguen encaixar tot allò que la vida els vaja oferint.
Aprenem…10% del que llegim
20% del que escoltem
30% del que vegem
50% del que vegem i escoltem
70% del que discutim amb altres persones
80% del que experimentem
95% del que ensenyem a altres persones
(William Glasserin, Seven Ways of Knowing)
És per això que la base de l’aprenentatge, en qualsevol cas i en qualsevol matèria hauria de ser la experiència. Amb aquesta experiència, els xiquets i xiquetes va adquirint recursos que després podran adaptar a noves experiències, i eixe és el moment clau de l’aprenentatge.
La nostra futura tasca com a mestres ens deu encoratjar a no despistar-nos ni un sol moment, per no caure en tot allò que es suposa que és aprenentatge, però que en realitat es limita a una xicoteta part de la dimensió humana, la dimensió cognitiva. És per això, que basar la nostra metodologia i el nostre contingut, en els llibres de text és un error, perquè és un tipus d’educació envasada ( Nieves Blanco), on no importa qui són els xiquets, que hi ha al davant, ni quina és la seua situació sociocultural i econòmica, quina és la seua realitat, el seu “micromón”, ni si l’escola és un CAES (centre d’adaptació educativa singular), un CRA (centre rural agrupat), o una escola de barri o de ciutat.
Segons Vigotsky, l’aprenentatge es construeix a partir dels aprenentatges que el xiquet ja té, és un aprenentatge on el xiquet/xiqueta és important, i eixa és la base per construir nous aprenentatges. I no només quedar-se amb la dimensió cognitiva de l’aprenentatge, també amb la dimensió social, corporal... Els llibres de text resten motivació a l’alumnat i també als docents, que es sentirà més motivat en la tasca educativa segons el grau d’implicació i la força amb la que el tema que s’estiga tractant s’aprope a la realitat que viuen els dos.
Per què la gran majoria de mestres estan obligats a utilitzar els llibres de text? Els llibres de text són doncs un negoci, una comoditat... per què cada any canvien els llibres, ja no és bona la informació de l’any anterior?
Si, clar que l’he suspés.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
